L’orígen. La
Celina.
Celina Guijo va néixer el 23 de desembre de 1948, filla
de Claudio Guijo Solís i de Manuela Lobato García, a Cáceres perquè la seva
mare va anar a donar llum a la clínica des de Valdemorales, i de ben petita ja
va venir a residir a Vilafranca amb la seva família. El 13 de maig de 1973, a
la capella de Fàtima, va contraure matrimoni amb el Manuel Medialdea, i el
celebrant va ser l’amic sacerdot Mn. Ventura. La seva mitja taronja, del qual
en nasqueren els seus fills Sergi i Miquel.
El moviment obrer
a Vilafranca. La sindicalista.
En les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX van ser
temps difícils pels treballadors de la majoria d’indústries. Són temps en què
les polítiques econòmiques del franquisme apostaven per un model de creixement
afavoridor per a l’empresari i ofegador pel treballador. A Vilafranca els
sectors majoritaris eren la construcció, la confecció i el vitivinícola.
El primer conflicte obrer de consideració a Vilafranca va
tenir lloc a Piensos el Sol el 1970. Els treballadors de l’empresa es van negar
a fer hores extres i reclamaven una presència sindical en els òrgans de
direcció de l’empresa. La resposta va ser l’acomiadament de Josep Galofré.
En aquell moment, va jugar un paper important la Joventut
Obrera Catòlica (JOC) en la conscienciació als treballadors de l’empresa i
passant a l’acció sindical amb el repartiment de pasquins a les portes de les
fàbriques. La complicitats del mossens a les parròquies de Vilafranca va ser
clau en molts dels processos de resistència a la vila. Alguns homes i dones de
la JOC van impulsar a l’any 1972 l’Assemblea Obrera de Vilafranca, entre els
quals hi havia Lluís Becerro, Àngels Navarro, Justa Jiménez, Andreu Retamal,
Celina Guijo, Montserrat Junyent, Fèlix Sogas, entre d’altres.
El 1972 és l’any del conflicte laboral a la fàbrica de
confecció Peyton. L’empresa, cada mes d’abril, realitzava un augment de sou als
seus treballadors. Aquest any ells opinaren del com s’havia de realitzar els
augments de sou. Els obrers, majoritàriament dones, van redactar un manifest,
recolzat amb més de 100 signatures (un terç de la plantilla) en què demanaven
un increment de sou del 20%, enlloc de les habituals 100 pessetes per tothom
per igual. L’empresa va oferir un augment entre el 10 i el 22% a partir de les
categories inferiors. d’aquesta manera, alguns treballadors cobrarien les 100
pessetes habituals i d’altres menys. Els treballadors aleshores exposaren
d’altres problemes: les distribucions de tasques i les sincronitzacions. I feren
dos dies de vaga que consistia en treballar però baixant la productivitat.
Aleshores, per aquest motiu, va ser acomiadades Montserrat Junyent i Celina
Guijo, en un primer moment, i Pedro Delgado més tard. I anaren a judici. La Celina així m’ho va explicar fa uns anys en
una entrevista que li vaig realitzar sobre la seva etapa sindical:
“Vàrem anar a un advocat a Barcelona. Ens va acompanyar
un capellà que era del grup de gent que estàvem en aquell moment. Els membres
de l’Assemblea Obrera van treballar per veure que es podia fer per donar-nos
suport. Anàvem a Vilanova i a Tarragona a explicar el que havia passat. Va
venir molta gent el dia del judici. Molta gent de Vilafranca es va apropar a la
ronda de Sant Pere, que és on estava magistratura. Es va viure tot amb molta
intensitat. En tot moment vaig comptar amb el meu pare que havia estat
sindicalista. La mare deia allò de “no ficar-se en res”.
El judici va sortir favorable a l’empresa i Pedro
Delgado, que havia declarar a favor d’elles va ser acomiadat als pocs mesos.
El moviment
veïnal a Vilafranca. La veïna.
Des de primers de la dècada de 1970, la societat
vilafranquina ja es movia, estava organitzada, i prova d’això va ser la
promoció de dos candidats a les eleccions del terç familiar el 1973. Els
moviments veïnals van suposar entre finals del franquisme i a principis de la transició
un element important d’oposició als ajuntaments i també una plataforma de
reivindicació i de realització de propostes de millora als barris i la seva
gent.
Si bé des feia temps els ciutadans s’anaven organitzant,
la legalització de les associacions de veïns a Vilafranca van arribar
pràcticament amb la mort de Franco. Les primeres associacions de veïns
legalitzades van ser L’Espirall i Sant Julià. El tercer barri en tenir
associació de veïns va ser Les Clotes. El 9 de
gener de 1977 es va celebrar la primera assemblea amb l’assistència de 53
veïns. El 4 de novembre de 1978 l’associació de veïns va fer la primera
assemblea un cop va ser legalitzada pel Govern Civil de Barcelona, un altre cop
al col·legi Sant Ramon. Es van presentar dues candidatures: una encapçalada per
Joan Virgili i l’altra per Andreu Retamal, on hi anava la Celina. Després de
les votacions, el president de l’associació va ser Joan Virgili i la Celina
Guijo va quedar fóra de la primera junta. Però als pocs anys, va entrar a la
junta de l’associació i ho va fer com a presidenta fins el 1987.
Durant els anys en què la Celina va ser presidenta de
l’associació de veïns, el local estava situat a la plaça de les Clotes, es va
treballar principalment en l’urbanisme per tal de crear nos espais verds, com
la plaça de la Verema, la construcció del vial de les Clotes, per tal de fer
passar el trànsit de vehicles pels afores del barri i de la ciutat, així com
cosir les dues parts del barri que aleshores estaven separades per la fàbrica
del gas, treballant per desmantellar-la i fer d’aquest espai una zona
d’habitatges i també d’espai públic, donant-li un color verd i una imatge
amable a aquesta zona industrial amb la construcció de la plaça del Gas.
Van ser uns anys de treball dur i complex, però il·lusionants
perquè a les Clotes gairebé tot estava per fer, gairebé tot estava per
construir. Construir no tan sols edificis i carrers, sinó la germanor d’un
barri que estava dividit per la frontera de la fàbrica del gas.
De l’activisme a
la política. La regidora.
A les terceres eleccions municipals d’ençà l’adveniment
de la democràcia, el 1987, i amb la primera llista electoral del PSC
encapçalada per Joan Aguado, la Celina va formar part de la candidatura com a
independent en el número 10. Va sortir elegida regidora i va ocupar-se de la
regidoria de vies i obres públiques. Quatre anys més tard, a les eleccions de
1991, va anar al sisè lloc a la candidatura i ja com a militant del PSC. Va
tornar a ser regidora i va ocupar-se de la segona tinença d’alcaldia i va ser
regidora de parcs i jardins, via pública, edificis municipals, de la unitat de
serveis i del cementiri. I així fins a l’any 2003. Al llarg de quatre mandats
municipals va formar part del govern de la ciutat de Vilafranca i va arribar a
ser alcaldessa, encara que fos accidental.
Aquest text va formar part de l'acte d'homenatge que el dia 4 de juliol de 2017 se li va fer a Celina Guijo Lobato, traspassada el dia 8 de maig d'aquest any a l'edat de 68 anys, després d'una vida dedicada als demés.