diumenge, 22 de juny de 2008

1000 visites!!! - 1000 visitas!!!!

CAT
Avui el meu bloc ha assolit les 1000 visites des del seu funcionament des del novembre de 2007. Les actualitzacions són periòdiques i els articles parlen sobre història del Penedès i també reflexions sobre el món cultural. Animo a tots els que visiteu el bloc a que escriviu comentaris, preguntes, reflexions...
També podeu trobar la meva opinió sobre Vilafranca i el Penedès en el diari Penedès Digital http://www.penedesdigital.cat
Gràcies per la vostra visita!!!
CAST
Hoy mi blog ha llegado a las 1000 visitas desde su funcionamiento desde el mes de noviembre de 2007. Las actualizaciones son periódicas y los articulos versan sobre la historia del Penedès y también hay reflexiones sobre el mundo cultural. Animo a todos los que visitais el blog a que escrivais comentarios, preguntas, reflexiones...
También podeis encontrar mi opinión sobre Vilafranca i el Penedès en el diario Penedès Digital http://www.penedesdigital.cat
¡¡¡Gracias por vuestra visita!!!

diumenge, 15 de juny de 2008

El Refugi de la Rambla i la Defensa Passiva a Vilafranca


Arran de l’aparició del refugi antiaeri en les obres de l’aparcament subterrani de la Rambla de Sant Francesc s’ha creat una gran expectació per les restes que han sortit.
El Refugi de la Rambla va ser construït durant els primers mesos del 1938 i ben segur que al juliol d’aquell mateix any ja estaria acabat. Aquest refugi és molt diferent de tots els que hem pogut veure a Barcelona o, sense anar més lluny, a Santa Margarida i els Monjos. La seva construcció va consistir en la realització d’una rasa en forma de zig-zag amb dues o tres entrades (faltaria trobar una tercera molt a prop del Monument a Milà i Fontanals) i que estaria cobert amb fustes arran del paviment de la Rambla. La seva fondària original seria de dos metres i l’ample del passadís estaria també al voltant de dos metres en algunes parts de la seva trama. La distància total està prop d’un centenar de metres de llargària. Sobre la seva construcció, alguns testimonis diuen que van ser uns gitanets que hi havia per la vila que l’Ajuntament els ocupà en la construcció de la rasa-refugi.
La construcció dels refugis s’emmarca dins de la Defensa Passiva. Les primeres passes en relació a la defensa comença a finals del 1936 quan s’inspeccionen els soterranis dels edificis de la vila per veure si es podia encabir a la població amb unes mesures de seguretat adequades. L’Ajuntament veié i comprovà que els soterranis no eren adequats per encabir a la població ja que no eren segurs. D’aquesta manera, tècnics municipals començaren a analitzar el terreny per veure si era possible construir els refugis en un lloc idoni estratègicament i que el subsòl ho permetés. Aparegué un problema: en la part més alta de Vilafranca la capa freàtica (on es comença a trobar aigua subterrània) estava a tres metres de profunditat.
En el mes de juny de 1937 es constitueix la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i també les locals. Això comporta que es constituís la junta vilafranquina i que en el mes de setembre de 1937 l’arquitecte redactés un informe exposant la necessitat de la construcció de tot un seguit de refugis per encabir a 10200 persones que era la població, en números rodons, que tenia Vilafranca. Hi havia però un problema, l’econòmic, que comportava una autèntica milionada per la caixa municipal. Es van començar a construir una dotzena en el mes d’octubre de 1937. Això ho palesa la visita que va fer Ramon Perera, inspector i l’home que va dissenyar el pla de refugis de Barcelona i que TV3 va emetre un reportatge sobre ell. Perera va venir a Vilafranca a inspeccionar la construcció dels refugis i va criticar que l’Ajuntament hagués pintat la vila amb cartells de “Refugi” quan alguns dels quals ni s’havien començat a construir, cosa que podia provocar confusió en cas de bombardeig.
Al juliol de 1938 els 12 refugis previstos s’estaven acabant de construir o ja s’havien construït i es proposà la construcció de 18 refugis més, fins arribar a la trentena.
Durant el setembre de 1938 l’Ajuntament va fer una crida als vilafranquins perquè anessin a treballar en la construcció dels refugis pel bé dels seus fills i de les seves dones en les hores en què no treballessin. No sabem i dubtem si es van arribar a construir els 30 refugis previstos en total a Vilafranca.
70 anys després de la construcció del refugi podem afirmar que si una bomba hagués caigut a la rambla de Sant Francesc i algú s’havia anat a refugiar no hauria sortit ningú viu ja que unes fustes i una mica de terra a sobre no són suficients per resguardar en cas de bombardeig.
Per cert, Vilafranca només va ser bombardeja una sola vegada, unes hores abans que els franquistes entressin a Vilafranca un 21 de gener de 1939 causant alguns desperfectes.

dijous, 5 de juny de 2008

Intervenció a la I Trobada d'Historiadors Penedesencs


A continuació trobareu la meva intervenció que vaig dir en la taula roda sobre experiències de memòria oral al Penedès en el marc de la I Trobada d'Historiadors Penedesencs parlant sobre la meva experiència sobre la recuperació de la memòria històrica a Santa Margarida i els Monjos.


Bon Dia a tots,
Jo us parlaré de la meva tasca en el Projecte de Recuperació de la Memòria Històrica de la Guerra Civil a Santa Margarida i els Monjos.

Dins del macro projecte, que també contempla i ha contemplat la recuperació d’elements patrimonials, festivals aeris, conferències, visites guiades, senyalització, rutes i un llarg etcètera de coses, una part és la que fa referència a la recollida de testimonis que és la que jo vaig fer.

Tot va començar amb una taula rodona el novembre de 2004 amb avis del municipi en la sala d’actes de la Biblioteca Municipal. Van assistir prop de 50 persones i allà es van començar a deixar sentir els primers records de l’època de la guerra. A partir d’aquell moment va començar la meva tasca d’immersió en la història de la guerra civil als Monjos: repassar les intervencions d’aquelles persones en les anotacions que havia fet, llegir-me el llibre del Ramon Arnabat “La Gent i el seu temps”, el llibre “Diari d’un soldat” que explica els records de guerra del Joan Jansà, un veí de la Ràpita, el llibre de l’Ernesto González que explicava episodis del camp d’aviació que hi havia als Monjos...

He dit un camp d’aviació? Si. Bé, la guerra als Monjos va tenir aquesta peculiaritat. A finals de 1937 i principis de 1938 l’Aviació Republicana decideix construir un camp d’aviació, que es fa durant aquest període que he dit.
Aquesta decisió fa que els Monjos es situï en el mapa de la guerra civil aèria. És per aquest motiu que els Monjos del Penedès, que era el nom que tenia aleshores, comença a ser important i a principis de 1938 una part de la gent del poble es dedica a treballar en la construcció del camp d’aviació, dels refugis... A més, començaren a arribar molta gent de l’Aviació com pilots, mecànics, ajudants de mecànics, soldats i altra personal del camp d’aviació, però també refugiats d’arreu d’Espanya.
Així, a part del propi anar i venir de la guerra, començant pel 18 de juliol de 1936 i acabant pel 20 de gener de 1939, teníem un element important i sucós per preguntar als nostres testimonis.

Bé, a partir de les meves lectures locals vaig començar a redactar un guió, senzill en un primer moment i que es va anar ampliant a mida que anava fent les entrevistes. Ja estava preparat, o això em vaig voler fer creure, per fer la primera entrevista.
I que vaig necessitar per fer les entrevistes?
· El guió que vaig confeccionar.
· Paper i bolígraf.
· Grabadora.
· I els testimonis!!!

Més tard, es va sumar a l’equip una càmera SONY fantàstica que l’Ajuntament va comprar per poder fer la feina i també un trípode per poder col·locar-la atès que el meu pols deixa que desitjar tot sovint.
Juntament amb el Jaume Girona i l’Àngels Travé vem fer una primera llista de testimonis que es va anar ampliant a mida que ens anaven dient noms els entrevistats, d’alguns altres que es van oferir per tal de ser entrevistats...
En total, al llarg de dos anys es van fer 36 entrevistes a testimonis que durant la guerra havien tingut estada als Monjos i que ens podien explicar les seves experiències al poble i al front. A mida que s’anaven fent les entrevistes també, en paral·lel, es va realitzar una recerca en arxius en que hi havia informació sobre Santa Margarida i els Monjos entre 1936 i 1939 i també sobre el camp d’aviació i en el context dels aeròdroms de l’Alt i Baix Penedès, anomenats Vesper de la Gloriosa.

Arribat el moment de fer les entrevistes es va optar per realitzar la transcripció literal i total d’aquestes. Això comportava incrementar les hores de feina i també que si una persona repetia tres vegades seguides la mateixa paraula, s’havia d’escriure així, encara que pel seu discurs només fos necessària una de sola. Bé, arribat el moment de tenir tot recopilat t’adones compte que tens molta informació. I això com és gestiona? Fent graelles: per temes, per importància de les explicacions de les persones, lligant diferents caps de diferents relats que comporta complementar moltes històries o records.
Fer un llibre amb només les transcripcions era una cosa que cap de nosaltres volia, per tant, es va optar per plasmar els records dels entrevistats contrastats amb documentació d’arxiu i contextualitzats en el moment en què van passar els fets amb bibliografia local i global. Amb tanta informació és molt difícil posar-se a redactar, no sempre s’està inspirat, a més, fas 50 coses a la vegada però al final sempre surten uns bons productes: dos tríptics (un sobre fragments de les entrevistes, un altre sobre els camps del Vesper de la Gloriosa) i un llibre i DVD (A l’ombra del Vesper 1936-1939. Records de la guerra civil a Santa Margarida i els Monjos).
Bé, sobre el llibre dir també que és molt important que tingui una bona presència amb un disseny fantàstic. En quan al DVD, si fer un llibre és complicat, el documental encara més, ja que és un altre mitjà i requereix un llenguatge molt diferent, més comunicatiu i impactant. També el procés d’edició del documental és complicat i crec que l’equip que vem fer el Jaume Girona, el Jordi Escofet (del Punt TV) i jo era molt compenetrat, bo i teníem clar que es volia. Jo personalment m’ho vaig passar molt bé malgrat que el Jordi Escofet i jo vem haver de patir una setmana santa enclaustrats editant el vídeo.
Moltes gràcies per haver-me escoltat (i ara llegit).