24 de març del 2008

Sobre la Mort d'Enric Vallès i Soler. Ministre i diplomàtic vilafranquí

La figura d'Enric Vallès i Soler m'interessa des de fa molts anys i fa unes setmanes vaig poder comprar de segona mà la seva biografia publicada al 1912, 23 anys després de la seva mort. Crec interessant extreure del llibre uns fragments sobre la notícia de la seva mort en diaris xilens, ja que, quan li arribà , estava allà exercint de ministre d'Alfons XII. Crec que és una figura molt important per la història de Vilafranca que en cap cas se li ha fet un homenatge com cal.
"Los restos mortales del Ministro español Sr. Vallés, encerrados en un ataúd de caoba y cristal con incrustaciones de plata, permanecerán en la legación española y en capilla ardiente hasta mañana á las nueve de la noche, hora en que serán trasladados á la Iglesia Catedral donde tendrán lugar las exequias,y terminadas éstas, los restos serán conducidos á la estación central, de donde partirán en tren especial para Valparaíso. Una Comisión nombrada por la Sociedad de Beneficencia española y un piquete de 25 soldados acompañarán la conducción del féretro á Valparaíso" El Mercurio, 23 de novembre de 1889.
"El Gobierno, la Sociedad de Santiago y el pueblo Chileno rindió hoy en el templo Metropolitano su último tributo de simpatía y estimación al ilustrísimo Sr. Vallés, ministro de España, fallecido pocos días ha.
Pocas veces habíamos asistido á una ceremonia más imponente y conmovedora. Se trataba de dar honrosa y cristiana despedida á los restos del representante de una nación particularmente querida de los chilenos, se trataba de los funerales de un ministro que fué durante su vuda modelo de cumplido caballero y diplomático, y la sociedad ha estado á la altura de estos nobles deberes.
[...] Hizo el Sr. Vallés los principaes estudios, base de su esmerada ilustración en la Universidad de Barcelona primero y más tarde en la de Madrid. En esta última obtuvo después de brillantes pruebas, el título de licenciado en Administración y derecho civil. Desde la edad de 20 años, ingresó el Sr. Vallés en la carrera diplomática de España.
Prestó primeramente sus servicios sucesivamente en las legaciones de España en Constantinopla y Washington después en las de Londres y Berlín en las cuales fué primer Secretario.
En 1880, habiéndose ya firmado el tratado de paz de España con el Perú, fué el Sr. Vallés acreditado en esa nación con el caracter encargado de Negocios. Negoció y firmó en la capital de la nación peruana, el tratado de paz con Chile.
En 1884, fué acreditado Ministro residente de esa patria en Santiago. Cuatro años después, en el pasado 1888, enviado extraordinario y Ministro plenipotenciario ascenso á que el Sr. Vallés se hizo merecedor con su gobierno por sus importantísimos servicios y que el gobierno de la nación chilena, justos apreciadores de las prendas que el Sr. Vallés adornaban, han aplaudido sinceramente". La Unión, de Valparaíso, 26 de noviembre de 1889.

16 de març del 2008

Comentari sobre un privilegi donat pel repoblament d'Olèrdola el 1108

Ens trobem a principis del segle XII ja que el document data del 1108. En els Comtats Catalans regnava en Ramon Berenguer III (1093-1131), la situació al Comtat de Barcelona era pròspera, perquè el patrimoni comtal havia anat augmentant durant els dos segles anteriors gràcies a les terres que es guanyaven a la frontera, és a dir, a la Marca Hispànica i que eren terres de ningú i que van ser possessions dels comtes mitjançant l’aprisió, que consistia en ser una forma d’explotació de la terra pagesa que funcionava com a fre de la gran propietat dels nobles i eclesiàstics que, en altres llocs de Catalunya, estaven augmentant els seus territoris gràcies als petits pagesos.

En aquest marc, van haver conseqüències importants encara que no a tots els nivells, l’aristocràcia va augmentar el seu poder econòmic, els aprisiadors van haver de donar les seves terres a nobles i monestir per tal de sobreviure. En les terres penedesenques, on s’emmarca el document, als segle X i XI van ser temps de construcció de castell a les muntanyes que envolten la plana del Penedès, els castells que es van edificar van ser el Castell d’Avinyó (Avinyonet del Penedès), el Castell de Font-Rubí (Guardiola de Font-Rubí), el Castell de Mediona (Mediona), el Castell de Sant Martí Sarroca, el Castell de Subirats (Subirats) el Castell de Gelida (Gelida) fins a on va arribar la ràtzia feta pels sarraïns el 1107 i el Castell Vell de la Marca (Castellví del Penedès), l’últim castell que hi havia a la Marca i que estava enfront de territori musulmà.

El Castell d’Olèrdola, i que des de l’antiguitat ha sigut un lloc escollit per a fer assentaments, com per exemple els ibero-romans, on va ser lloc durant uns temps per l’establiment dels exèrcits romans. Les notícies de l’establiment en època alto-medieval les trobem documentades al 911 en un document fa referència a la urbs Olerdulae on en resten vestigis a l’església de Sant Miquel com per exemple, l’absis. Pels murs del conjunt d’Olèrdola han passat multituds d’accions, des de la ràtzia d’Almanzor de l’any 985 i on va devastar la ciutat de Barcelona fins a la proclamació per part de Mir Geribert a l’any 1041 com a Príncep d’Olèrdola en acte de rebeldia en contra de Ramon Berenguer I. La consolidació de la repoblació de les terres penedesenques es deu al privilegi i franquesa que va donar Berenguer Ramon I i la seva muller Sança als habitants d’Olèrdola el 1025.

EL document és una carta de repoblació ja que és un privilegi atorgat pel Comte Ramon Berenguer III i és contemporani als fets succeïts ja que data del 26 de novembre del 1108 i ens narra fets que van ocórrer el 31 d’agost de l’any anterior.
Durant el període de l’arribada dels musulmans fins a la instal·lació de la autoritat omeia (713 – 1010), els àrabs eren escasos i es centraven majoritàriament a governar, cosa que va provocar que el contingent militar es formés per berebers que feien els seus avançaments militars per les antigues vies romanes i així fins arribar als Pirineus i França. Quan es crea els regnes de Taifes (1010 – 1100) i que te inici quan els berebers s’aixequen contra el poder i control dels àrabs, van conseguir que no tingués continuació la guerra. A partir d’ara les Taifes pagaran paries als regnes cristians. Quan apareixen els almoràvits (1100-1153) van envair els regnes de Taifes per evitar la independència, van crear fortificacions per a viure i van intentar d’unificar el conjunt de les Taifes.

El document data del 31 d’agost de l’any 1107, i diu els autors del document es culpen dels danys soferts per haver pecat i entenen que la ràtzia ha sigut un càstig o judici de Déu tal i com fa esment el text.

La ràtzia va ser feta per un exèrcit de musulmans, que cada primavera-estiu en feien, i que el document els tracta de pagans i enemics del nom de Crist. Les ràtzies eren comunes als segles VIII i IX i que van durar fins al segle XI; les expedicions tenien dos sentits, un de polític interior islamista i el exterior mitjançant els pactes de regnes i comtes cristians; les ràtzies tenien un sentit polític, fiscal i militar i es podia fer per terra i per mar, cal destacar la ràtzia del 985.

Dintre de la darrera etapa califal, el canceller ‘Abd al-Màlik, fill de al-Mansúr, va continuar dirigint ràtzies cap als comtats catalans, que pretenien debilitar als cristians de la frontera. L’any 1107, els sarraïns van fer la gran i última ràtzia musulmana feta al territori dels Comtats i que va suposar una altra destrucció d’Olèrdola, ja que va patir les ràtzies produïdes els anys 985 i 1102-1003, i la ràtzia va arribar fins a la població de Gelida. La prompte retirada dels sarraïns de les terres penedesenques va ser clau en la rapidesa restauració del Castell d’Olèrdola per part de les franqueses donades per Ramon Berenguer III.

Els musulmans van penetrar al Penedès (aquest terme toponímic vol dir terra de castells) en forma de ràtzia a les terres de la plana penedesenca, compresa dins de la Marca Hispànica, i van ocasionar molts danys: “[...]van envair molts termes i van destruir moltes esglésies i, profanant els llocs sants, ocasionaren als cristians grans derrotes [...]”. Els musulmans van cremar els conreus que s’hi practicaven al Penedès i van arribar fins al Castell de Gelida amb la conseqüència de provocar la mort dels primers penedesencs: “[...]i després de matar moltes persones amb l’espasa[...]”, la captivitat d’alguns membres de la població, per la qual cosa, el territori penedesenc es va veure despoblat ja sigui pels morts, presos i el que van fugir direcció cap al nord dels Comtats; cosa igual va passar al Castell d’Olèrdola.

El document també parla sobre la concessió de franqueses i de seguretat a tota la gent que vulgui anar al Castell d’Olèrdola per a repoblar-lo i revifar-lo de les ràtzies sofertes i fetes pels musulmans, que en el document es torna a referir-los com a pagans, els signant del document on autoritzen franqueses per tal de facilitar la repoblació del castell són en Ramon Berenguer III com a Comte de Barcelona i on pertanyia el castell civilment; nobles propers al Comte; el bisbe Ramon Guillem; el veguer del Castell d’Olèrdola, en Jordà, nét de Mir Geribert; i els castlans del castell en Bertran Sunyer i Enric Folc, tal i com diu el document: “[...] per això el senyor Ramon Berenguer comte i marquès de Barcelona, envoltat per molts dels seus nobles amb el consell de Ramon, bisbe de Barcelona, Jordà, veguer del castell d’Olèrdola, Bertran Sunyer i Enric Folc [...]”.

També es posa de manifest la concessió feta per part dels signants del document on es concedeixen tres tipus de privilegis. S’hi concedeixen franqueses i seguretat a tots els homes que vulguin anar al Castell per a que es repobli, s’hi visqui i en cas de batalla, guerra o invasió que el defensin també. El document otorga franquesa a tothom que hi vagi i els hi diu que no hauran de pagar cap cens ni cap impost i que tindran llibertats, també es concedeix als repobladors que només hauran de fer la meitat de serveis que prestaven al Comte, al veguer i als castlans del Castell. Ramon Berenguer III fa una crida a tots els homes que viuen sota el territori del Monestir de Sant Cugat: “[...] també els altres homes que són de Sant Cugat [...]”, on el castell pertanyia eclesiàsticament i on al Cartulari de Sant Cugat en tenim esment, i a gent que estan sota altres patrons monàstics i d’altres nobles i senyors dels Comtats Catalans. El document exposa també que els habitants del castell olerdolenc es defensin mútuament. als mateixos habitants. Els nou vinguts estaran sota la jurisdicció dels castlans del castell i si han de ser jutjats ho hauran d’ésser per aquests: “[...] i si hagués algun litigi entre els homes de la Castlania i d’altres homes que no ho , que els seus senyors administrin justícia i cada senyor que jutgi els seus homes [...]”, és a dir, cada persona haurà de ser jutjada per cada senyor al qual pertany. Seguint, el document diu que s’ha de complir tot l’abans senyalat i expressa el Comte de Barcelona que els pobladors del castell podran vendre i dividir les cases i els terrenys sempre i quant es faci amb el consentiment del senyor del castell.

Per últim, el document expressa que en el territori comprès entre Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Vilallops, Mont-Rodon inclòs el castell (a la pàgina següent s’adjunta un mapa), el document expressa que hi hagi la pau i treva i que els homes que a cap habitant de la vegueria que hi visqui no pugin mai ésser detinguts.

La pau i treva esmentada en l’anterior paràgraf consistia en ser una institució on l’Església i la pagesia van unir-se per imposar dies de treves als nobles violents. La primera Assemblea de pau més antiga és la celebrada a Toluges el 1027 on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic i també es va prohibir que es lluités de l’hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns. Aquestes assembles de pau i treva derivarien en un futur a les corts.

En aquest document s’hi plasmà la voluntat de Ramon Berenguer III en establir privilegis per als que contribuïssin a la restauració i defensa del castell d’Olèrdola, necessari per a la defensa contra les invasions en forma de ràtzies per part dels àrabs que utilitzaven la via augusta. Aquest castell presenta un lloc estratègic magnífic, ja que des d’allà s’hi pot observar la plana del Penedès i per tant la via augusta que passava per aquest lloc.

Els privilegis es poden resumir en tres punts clars: 1r: pels homes que restaurin, habitin i defensin el castell, 2n: pels cavallers que visquessin allà i el defensin, i 3r: pels homes del districte d’Olèrdola. El document especifica els privilegis per a cada un d’aquest tres tipus, també es present una descripció del que havia succeït a la ràtzia.

La repoblació d’Olèrdola no va durar gaires anys més, ja que com a conseqüència de que la frontera baixava notablement al ser ocupada Tortosa al 1148, el castell va deixar de tenir aquest sentit de salvaguarda i, el 1191, el rei Alfons I va fer una donació a Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i a Vidià de Sa Rafeguera la vila de Vilafranca per tal de que fos habitada, encara que la fundació seria una mica anterior a la data del 1191, amb la fundació als voltants de la Torre Dela, a prop de la Strata Francisca.

14 de març del 2008

Visita guiada al Refugi Antiaeri del Serral

Aquest diumenge 16 de març hi haurà una visita guiada al refugi antiaeri del Serral a Santa Margarida i els Monjos (Barcelona).

Aquest refugi va ser construït a l'any 1938 i tenia una capacitat per 120 persones que era la màxima gent que hi havia entre aviadors, mecànics i soldats al voltant d'un camp d'aviació.

La visita començarà a les 12h i el preu és de 3 €.

9 de març del 2008

Días Malditos, de Iván Bunin

El libro Días Malditos cuenta la narración de los hechos acontecidos durante la revolución rusa entre 1918 y 1919. Bunin lo hace mediante la publicación de su diario personal. El libro comienza un primero de enero de 1918 y analiza a lo largo del libro la situación de revolución, y a la par de guerra, que se vive en Rusia. A lo largo del texto, Bunin explica como ve la revolución que se produce por parte de los soviets inspirados por el Partido Bolchevique dirigido por Lenin. Una revolución que se inicia con la expulsión de la familia real, los Romanov, en febrero de 1917, que son citados varias veces en el libro por parte de diferentes protagonistas que difunden el rumor de que la monarquía se restablecería. En las páginas se puede seguir la evolución del primer gobierno comunista del mundo, siendo criticado a menudo por el autor al proceder este de la nobleza rusa. La situación de revolución comunista es vista en paralelo en buena parte del libro con los avances alemanes hacia Rusia en el desarrollo de la Primera Guerra Mundial con la ocupación de San Petersburgo. El relato, a medida que va finalizando el libro, el autor recupera pasajes del inicio de la revolución rusa en 1917, haciendo unas retrospectivas del pasado.
El libro Días Malditos, como se ha comentado antes, es un diario. Este no es un diario cualquiera sino que lo hace con referencias a diferentes comentarios y opiniones externas al autor con lo que enriquece el texto. En el libro se analiza el estado de guerra y revolución que se vive en Rusia, centrado en las ciudades de Moscú y Odessa donde Bunin se instala a lo largo del año y medio que recogen las páginas del texto.
En cuanto a la situación de guerra mundial y el progresivo avance alemán hacia Rusia y la posterior ocupación de Alemania es vista por ciertos sectores rusos como el fin de los desbarajustes de la revolución. Además es visto por algunos sectores monárquicos de que Alemania volverá a reinstaurar la monarquía formando gobierno con tres generales del Ejército Blanco como recoge Bunin en la página 31. De la misma manera que se recopila diferentes rumores de la calle sobre la situación contemporánea de Rusia y de las ciudades de Moscú y de Odessa. Es interesante ver como evolucionan políticamente las personas, que a la par protagonistas, se reflejan en el texto, como así las impresiones suscitadas por ello ante la institucionalización de estos en acceder al poder y la colocación de personas no adecuadas en los correspondientes puestos nombrados. Así, la guerra civil rusa que se hizo junto a la revolución (¿algo parecido no pasó en España en 1936?) provocó que por un lado luchase el Ejército Rojo compuesto por comunistas y revolucionarios y, por otro, el Ejército Blanco con la participación de grupos monárquicos, conservadores, liberales y socialistas moderados que se oponían a la revolución como Bunin. La muerte de miles de personas se vio reflejado en un odio por parte de los soviets a los judíos. Este hecho llevó a practicarse un exterminio judío por parte de la Guardia Roja no conocido actualmente, siendo solo recordado por los desmanes realizados por los alemanes en la época nazi. A lo largo del relato hasta el final, se hacen paralelismos con la revolución francesa de 1789 y años siguientes con la comparación de personajes de aquel entonces de la Francia revolucionaria con su contemporánea Rusia. Un final que recoge la muerte de Matiash, un panadero que, con un fuerte sentimiento de desesperación, se suicida siendo enterrado por todo lo alto, como ejemplo de la situación asqueante y desesperante que vivía la población en Odessa. Como también recoge Bunin las detenciones ilegales realizadas a ciudadanos polacos por lo que pudiese pasar, para realizar un posible intercambio por algo.
El libro escrito por una persona de origen noble y con un pensamiento de orden expone a lo largo del libro su odio a los bolcheviques y que le llevan, una vez triunfado el movimiento revolucionario comunista y ante la pasividad de los países extranjeros, al exilio en enero de 1920 hacia la ciudad de París.
Si analizamos la escritura del autor vemos que utiliza frases cortas, recurre a menudo al recurso de la pregunta, al diálogo recogido en el diario, a extractos entresacados de la prensa de aquel día tanto de diferentes opiniones... a la par que realiza interesantes descripciones como la redactada en la página 7 y que recogemos a continuación: “[…] Un pelirrojo peroraba sobre las injusticias del antiguo régimen con voz monótona, como si leyera, vestía un recio abrigo con el cuello redondo y peludo. Las cejas arqueadas y también pelirrojas. El rostro empolvado y recién afeitado. La boca abierta dejaba ver empastes de oro. […]”. De la misma manera que nombra acciones y situaciones sin decirlo directamente, sino que dice que se encuentra en la prensa para citar que existe censura: “[…] La prensa burguesa vuelve a salir. En cada plana, grandes espacios en blanco […]”.
Con el texto publicado entre nuestras manos no está de más de comentar algunos errores que se han localizado a lo largo de nuestra lectura con faltas ortográficas y/o de edición. He aquí algunos ejemplos. En la página 34 se dice: “[…] Pues, mire usted: han dejado salir de la cárcel a todos esos criminales, en lugar de pegarles un tiro a cada uno, que es lo debieron hacer hace tiempo […]”. Así, la nota a pié recogida en la página 64 se encuentra centrada y no justificada al margen izquierda como las demás. Y también, como último ejemplo, en la página 99: “[…] En cuanto comenzamos a rodar por las calles e San Petersburgo, me percaté de que no reconocía la ciudad […]”. Estos detalles hacen desmejorar el libro.