dimarts, 19 de febrer de 2008

Els fets del 6 d'Octubre de 1934

Arran de la convocatòria de vaga general que va haver a Espanya, van esclatar diversos conflictes arreu de l’Estat. Els més importants va ser a Astúries i a Catalunya.
A Vilafranca del Penedès la vaga general es convocà la tarda del 5 d’octubre i durant la nit següent, patrulles de treballadors armats, sota els auspicis del Sometent, van començar a circular per la vila. En aquella jornada del 6 d’octubre van haver diversos punts de conflicte i confrontació entre l’Ajuntament – poble – esquerres i l’Església.
El mateix matí del 6 d’octubre un treballador de l’Ajuntament de Vilafranca portà un ordre a la rectoria de Santa Maria per a que li donessin les claus de la capella de Sant Joan per fer les funcions de presó per encabir a les persones considerades de dretes. El rector de Santa Maria es va negar i va ser engarjolat. A la tarda, va tenir lloc una manifestació popular on la gent es dedicaren a anar per diferents locals “sospitosos” per fer registres, destrosses i incendiar el que pogueren. Com que ens interessa només el que passà amb l’Església, només citarem allò que fa referència, deixant de banda els atacs a les seus dels partits polítics. Els manifestants van desplaçar-se fins al local de l’Associació Catòlica on va sortir pels balcons els mobles i un piano, fent una gran muntanya de trastos que van incendiar. Després, es van dirigir cap al Convent del Carme, un convent de clausura. En aquí, van obligar a les monges a sortir de l’edifici i va ser cremada la capella. Tot seguit es van dirigir cap al Col·legi de Sant Elies, però com que hi havia noies a dormir en pensió completa i, al davant de l’escola hi havia un magatzem de fustes, van desistir d’actuar-hi.. Immediatament, els incendiaris es dirigiren cap a la Basílica de Santa Maria, on fou regada en el seu interior amb benzina i el foc va ser vist des de bona part de les rodalies de Vilafranca. Posteriorment, anaren a la parròquia de la Santíssima Trinitat. Van ser cremats els retaules, el claustre i la capella del Remei. El foc no avançà més perquè el regidor de Foment, Jaume Ferrer, envià a la brigada municipal a apagar-lo.[1] Els escamots van tornar per a dirigir-se una altra vagada cap a la plaça de Jaume I, on ja havien anat a incendiar Santa Maria, per cremar les capelles dels Dolors i de Sant Pelegrí. A l’edifici del col·legi Sant Ramon no li va passar res perquè es podia aprofitar per instal·lar unes escoles laiques i l’església de Sant Francesc va ser defensada per uns militants d’ERC amb fusells a les mans, que no funcionaven però els incendiaris no ho sabien. Així també, es van desplaçar fins a l’encreuament entre els carrers de la Parellada i d’Igualada per cremar la capella de Sant Magí.[2]Ara li tocava a l’Església arranjar el que les flames s’havien endut. La Basílica de Santa Maria no es restaurarà fins després de la guerra civil. En canvi, la parròquia de la Trinitat inauguraria les obres un any després, el 13 d’octubre de 1935, amb motiu de la festivitat patronal de la Verge del Remei, la capella més malmesa.[3]


[1] El regidor de Foment, Jaume Ferrer Peralta, aquesta vegada va actuar per intentar salvar del foc el màxim de l’església de la Santíssima Trinitat.
[2] ACCIÓ núm. 1338, 13 d’octubre de 1934 - núm. 1342, 10 de novembre de 1934.
COSTA DEU, Joan – SABATÉ, Modest. La veritat del 6 d’octubre. Clarassó. Barcelona, 1936. pp. 143-156.
ARNABAT MATA, Ramon. “El 6 d’octubre de 1934, estat català i revolta pagesa” a La Fura, informatiu de l’Alt i el Baix Penedès, núm. 1152. (1/7 d’octubre de 2004). Vilafranca del Penedès, 2004. pp.9-13.
CAMPAMÀ ROMEU, Salvador. “Vilafranca en flames: els fets d’octubre de 1934” a El 3 de vuit, El setmanari del Penedès, núm. 1159 (8 d’octubre de 2004). Vilafranca del Penedès, 2004. pp.94-95.
[3] ACCIÓ núm. 1341, 17 de novembre de 1934. – núm. 1390, 11 d’octubre de 1935.

diumenge, 10 de febrer de 2008

De les vegueries...

En els darrers temps estem ja acostumats a sentir parlar de les vegueries com una nova divisió administrativa amb uns nous ens gestors del territori. Encara que el bloc era per temes històrics i culturals crec que aquest és una qüestió amb esperit històric. No estic gaire d’acord de dividir Catalunya en vegueries ja què no te cap sentit quan la divisió provincial porta 175 anys, el 30 de novembre de 2008 farà l’aniversari i, quan els ens administratius, les diputacions, funcionen correctament. En el cas de la Diputació de Barcelona s’està fent actualment un gran impuls i ajut a ajuntaments mitjans i petits. Això és possible perquè l’equilibri que hi ha entre els ajuntaments grans propers a la zona metropolitana que tributen més, fa que els ajuntaments més petits i amb menys recursos com la majoria dels del Penedès fa que aquests darrers puguin créixer. Que passarà amb la Vegueria Penedès? d’on sortiran els diners? Dels quatre duros (euros) que recapta Vilafranca, Vilanova, El Vendrell i Igualada??? És per aquest motiu, i molts d’altres, que hem de continuar amb l’actual sistema de divisió provincial i diputacions. Més encara quan disposem al territori uns ens que no fan cap servei, excepte el de gestió dels menjadors i el transport escolar, com són els consells comarcals.A la ciutadania li importa ben poc les vegueries i ningú sap que són!!! No a la divisió de Catalunya en Vegueries.