Ens trobem a principis del segle XII ja que el document data del 1108. En els Comtats Catalans regnava en Ramon Berenguer III (1093-1131), la situació al Comtat de Barcelona era pròspera, perquè el patrimoni comtal havia anat augmentant durant els dos segles anteriors gràcies a les terres que es guanyaven a la frontera, és a dir, a la Marca Hispànica i que eren terres de ningú i que van ser possessions dels comtes mitjançant l’aprisió, que consistia en ser una forma d’explotació de la terra pagesa que funcionava com a fre de la gran propietat dels nobles i eclesiàstics que, en altres llocs de Catalunya, estaven augmentant els seus territoris gràcies als petits pagesos.
En aquest marc, van haver conseqüències importants encara que no a tots els nivells, l’aristocràcia va augmentar el seu poder econòmic, els aprisiadors van haver de donar les seves terres a nobles i monestir per tal de sobreviure. En les terres penedesenques, on s’emmarca el document, als segle X i XI van ser temps de construcció de castell a les muntanyes que envolten la plana del Penedès, els castells que es van edificar van ser el Castell d’Avinyó (Avinyonet del Penedès), el Castell de Font-Rubí (Guardiola de Font-Rubí), el Castell de Mediona (Mediona), el Castell de Sant Martí Sarroca, el Castell de Subirats (Subirats) el Castell de Gelida (Gelida) fins a on va arribar la ràtzia feta pels sarraïns el 1107 i el Castell Vell de la Marca (Castellví del Penedès), l’últim castell que hi havia a la Marca i que estava enfront de territori musulmà.
El Castell d’Olèrdola, i que des de l’antiguitat ha sigut un lloc escollit per a fer assentaments, com per exemple els ibero-romans, on va ser lloc durant uns temps per l’establiment dels exèrcits romans. Les notícies de l’establiment en època alto-medieval les trobem documentades al 911 en un document fa referència a la urbs Olerdulae on en resten vestigis a l’església de Sant Miquel com per exemple, l’absis. Pels murs del conjunt d’Olèrdola han passat multituds d’accions, des de la ràtzia d’Almanzor de l’any 985 i on va devastar la ciutat de Barcelona fins a la proclamació per part de Mir Geribert a l’any 1041 com a Príncep d’Olèrdola en acte de rebeldia en contra de Ramon Berenguer I. La consolidació de la repoblació de les terres penedesenques es deu al privilegi i franquesa que va donar Berenguer Ramon I i la seva muller Sança als habitants d’Olèrdola el 1025.
EL document és una carta de repoblació ja que és un privilegi atorgat pel Comte Ramon Berenguer III i és contemporani als fets succeïts ja que data del 26 de novembre del 1108 i ens narra fets que van ocórrer el 31 d’agost de l’any anterior.
Durant el període de l’arribada dels musulmans fins a la instal·lació de la autoritat omeia (713 – 1010), els àrabs eren escasos i es centraven majoritàriament a governar, cosa que va provocar que el contingent militar es formés per berebers que feien els seus avançaments militars per les antigues vies romanes i així fins arribar als Pirineus i França. Quan es crea els regnes de Taifes (1010 – 1100) i que te inici quan els berebers s’aixequen contra el poder i control dels àrabs, van conseguir que no tingués continuació la guerra. A partir d’ara les Taifes pagaran paries als regnes cristians. Quan apareixen els almoràvits (1100-1153) van envair els regnes de Taifes per evitar la independència, van crear fortificacions per a viure i van intentar d’unificar el conjunt de les Taifes.
El document data del 31 d’agost de l’any 1107, i diu els autors del document es culpen dels danys soferts per haver pecat i entenen que la ràtzia ha sigut un càstig o judici de Déu tal i com fa esment el text.
La ràtzia va ser feta per un exèrcit de musulmans, que cada primavera-estiu en feien, i que el document els tracta de pagans i enemics del nom de Crist. Les ràtzies eren comunes als segles VIII i IX i que van durar fins al segle XI; les expedicions tenien dos sentits, un de polític interior islamista i el exterior mitjançant els pactes de regnes i comtes cristians; les ràtzies tenien un sentit polític, fiscal i militar i es podia fer per terra i per mar, cal destacar la ràtzia del 985.
Dintre de la darrera etapa califal, el canceller ‘Abd al-Màlik, fill de al-Mansúr, va continuar dirigint ràtzies cap als comtats catalans, que pretenien debilitar als cristians de la frontera. L’any 1107, els sarraïns van fer la gran i última ràtzia musulmana feta al territori dels Comtats i que va suposar una altra destrucció d’Olèrdola, ja que va patir les ràtzies produïdes els anys 985 i 1102-1003, i la ràtzia va arribar fins a la població de Gelida. La prompte retirada dels sarraïns de les terres penedesenques va ser clau en la rapidesa restauració del Castell d’Olèrdola per part de les franqueses donades per Ramon Berenguer III.
Els musulmans van penetrar al Penedès (aquest terme toponímic vol dir terra de castells) en forma de ràtzia a les terres de la plana penedesenca, compresa dins de la Marca Hispànica, i van ocasionar molts danys: “[...]van envair molts termes i van destruir moltes esglésies i, profanant els llocs sants, ocasionaren als cristians grans derrotes [...]”. Els musulmans van cremar els conreus que s’hi practicaven al Penedès i van arribar fins al Castell de Gelida amb la conseqüència de provocar la mort dels primers penedesencs: “[...]i després de matar moltes persones amb l’espasa[...]”, la captivitat d’alguns membres de la població, per la qual cosa, el territori penedesenc es va veure despoblat ja sigui pels morts, presos i el que van fugir direcció cap al nord dels Comtats; cosa igual va passar al Castell d’Olèrdola.
El document també parla sobre la concessió de franqueses i de seguretat a tota la gent que vulgui anar al Castell d’Olèrdola per a repoblar-lo i revifar-lo de les ràtzies sofertes i fetes pels musulmans, que en el document es torna a referir-los com a pagans, els signant del document on autoritzen franqueses per tal de facilitar la repoblació del castell són en Ramon Berenguer III com a Comte de Barcelona i on pertanyia el castell civilment; nobles propers al Comte; el bisbe Ramon Guillem; el veguer del Castell d’Olèrdola, en Jordà, nét de Mir Geribert; i els castlans del castell en Bertran Sunyer i Enric Folc, tal i com diu el document: “[...] per això el senyor Ramon Berenguer comte i marquès de Barcelona, envoltat per molts dels seus nobles amb el consell de Ramon, bisbe de Barcelona, Jordà, veguer del castell d’Olèrdola, Bertran Sunyer i Enric Folc [...]”.
També es posa de manifest la concessió feta per part dels signants del document on es concedeixen tres tipus de privilegis. S’hi concedeixen franqueses i seguretat a tots els homes que vulguin anar al Castell per a que es repobli, s’hi visqui i en cas de batalla, guerra o invasió que el defensin també. El document otorga franquesa a tothom que hi vagi i els hi diu que no hauran de pagar cap cens ni cap impost i que tindran llibertats, també es concedeix als repobladors que només hauran de fer la meitat de serveis que prestaven al Comte, al veguer i als castlans del Castell. Ramon Berenguer III fa una crida a tots els homes que viuen sota el territori del Monestir de Sant Cugat: “[...] també els altres homes que són de Sant Cugat [...]”, on el castell pertanyia eclesiàsticament i on al Cartulari de Sant Cugat en tenim esment, i a gent que estan sota altres patrons monàstics i d’altres nobles i senyors dels Comtats Catalans. El document exposa també que els habitants del castell olerdolenc es defensin mútuament. als mateixos habitants. Els nou vinguts estaran sota la jurisdicció dels castlans del castell i si han de ser jutjats ho hauran d’ésser per aquests: “[...] i si hagués algun litigi entre els homes de la Castlania i d’altres homes que no ho , que els seus senyors administrin justícia i cada senyor que jutgi els seus homes [...]”, és a dir, cada persona haurà de ser jutjada per cada senyor al qual pertany. Seguint, el document diu que s’ha de complir tot l’abans senyalat i expressa el Comte de Barcelona que els pobladors del castell podran vendre i dividir les cases i els terrenys sempre i quant es faci amb el consentiment del senyor del castell.
Per últim, el document expressa que en el territori comprès entre Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Vilallops, Mont-Rodon inclòs el castell (a la pàgina següent s’adjunta un mapa), el document expressa que hi hagi la pau i treva i que els homes que a cap habitant de la vegueria que hi visqui no pugin mai ésser detinguts.
La pau i treva esmentada en l’anterior paràgraf consistia en ser una institució on l’Església i la pagesia van unir-se per imposar dies de treves als nobles violents. La primera Assemblea de pau més antiga és la celebrada a Toluges el 1027 on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic i també es va prohibir que es lluités de l’hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns. Aquestes assembles de pau i treva derivarien en un futur a les corts.
En aquest document s’hi plasmà la voluntat de Ramon Berenguer III en establir privilegis per als que contribuïssin a la restauració i defensa del castell d’Olèrdola, necessari per a la defensa contra les invasions en forma de ràtzies per part dels àrabs que utilitzaven la via augusta. Aquest castell presenta un lloc estratègic magnífic, ja que des d’allà s’hi pot observar la plana del Penedès i per tant la via augusta que passava per aquest lloc.
Els privilegis es poden resumir en tres punts clars: 1r: pels homes que restaurin, habitin i defensin el castell, 2n: pels cavallers que visquessin allà i el defensin, i 3r: pels homes del districte d’Olèrdola. El document especifica els privilegis per a cada un d’aquest tres tipus, també es present una descripció del que havia succeït a la ràtzia.
La repoblació d’Olèrdola no va durar gaires anys més, ja que com a conseqüència de que la frontera baixava notablement al ser ocupada Tortosa al 1148, el castell va deixar de tenir aquest sentit de salvaguarda i, el 1191, el rei Alfons I va fer una donació a Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i a Vidià de Sa Rafeguera la vila de Vilafranca per tal de que fos habitada, encara que la fundació seria una mica anterior a la data del 1191, amb la fundació als voltants de la Torre Dela, a prop de la Strata Francisca.
En aquest marc, van haver conseqüències importants encara que no a tots els nivells, l’aristocràcia va augmentar el seu poder econòmic, els aprisiadors van haver de donar les seves terres a nobles i monestir per tal de sobreviure. En les terres penedesenques, on s’emmarca el document, als segle X i XI van ser temps de construcció de castell a les muntanyes que envolten la plana del Penedès, els castells que es van edificar van ser el Castell d’Avinyó (Avinyonet del Penedès), el Castell de Font-Rubí (Guardiola de Font-Rubí), el Castell de Mediona (Mediona), el Castell de Sant Martí Sarroca, el Castell de Subirats (Subirats) el Castell de Gelida (Gelida) fins a on va arribar la ràtzia feta pels sarraïns el 1107 i el Castell Vell de la Marca (Castellví del Penedès), l’últim castell que hi havia a la Marca i que estava enfront de territori musulmà.
El Castell d’Olèrdola, i que des de l’antiguitat ha sigut un lloc escollit per a fer assentaments, com per exemple els ibero-romans, on va ser lloc durant uns temps per l’establiment dels exèrcits romans. Les notícies de l’establiment en època alto-medieval les trobem documentades al 911 en un document fa referència a la urbs Olerdulae on en resten vestigis a l’església de Sant Miquel com per exemple, l’absis. Pels murs del conjunt d’Olèrdola han passat multituds d’accions, des de la ràtzia d’Almanzor de l’any 985 i on va devastar la ciutat de Barcelona fins a la proclamació per part de Mir Geribert a l’any 1041 com a Príncep d’Olèrdola en acte de rebeldia en contra de Ramon Berenguer I. La consolidació de la repoblació de les terres penedesenques es deu al privilegi i franquesa que va donar Berenguer Ramon I i la seva muller Sança als habitants d’Olèrdola el 1025.
EL document és una carta de repoblació ja que és un privilegi atorgat pel Comte Ramon Berenguer III i és contemporani als fets succeïts ja que data del 26 de novembre del 1108 i ens narra fets que van ocórrer el 31 d’agost de l’any anterior.
Durant el període de l’arribada dels musulmans fins a la instal·lació de la autoritat omeia (713 – 1010), els àrabs eren escasos i es centraven majoritàriament a governar, cosa que va provocar que el contingent militar es formés per berebers que feien els seus avançaments militars per les antigues vies romanes i així fins arribar als Pirineus i França. Quan es crea els regnes de Taifes (1010 – 1100) i que te inici quan els berebers s’aixequen contra el poder i control dels àrabs, van conseguir que no tingués continuació la guerra. A partir d’ara les Taifes pagaran paries als regnes cristians. Quan apareixen els almoràvits (1100-1153) van envair els regnes de Taifes per evitar la independència, van crear fortificacions per a viure i van intentar d’unificar el conjunt de les Taifes.
El document data del 31 d’agost de l’any 1107, i diu els autors del document es culpen dels danys soferts per haver pecat i entenen que la ràtzia ha sigut un càstig o judici de Déu tal i com fa esment el text.
La ràtzia va ser feta per un exèrcit de musulmans, que cada primavera-estiu en feien, i que el document els tracta de pagans i enemics del nom de Crist. Les ràtzies eren comunes als segles VIII i IX i que van durar fins al segle XI; les expedicions tenien dos sentits, un de polític interior islamista i el exterior mitjançant els pactes de regnes i comtes cristians; les ràtzies tenien un sentit polític, fiscal i militar i es podia fer per terra i per mar, cal destacar la ràtzia del 985.
Dintre de la darrera etapa califal, el canceller ‘Abd al-Màlik, fill de al-Mansúr, va continuar dirigint ràtzies cap als comtats catalans, que pretenien debilitar als cristians de la frontera. L’any 1107, els sarraïns van fer la gran i última ràtzia musulmana feta al territori dels Comtats i que va suposar una altra destrucció d’Olèrdola, ja que va patir les ràtzies produïdes els anys 985 i 1102-1003, i la ràtzia va arribar fins a la població de Gelida. La prompte retirada dels sarraïns de les terres penedesenques va ser clau en la rapidesa restauració del Castell d’Olèrdola per part de les franqueses donades per Ramon Berenguer III.
Els musulmans van penetrar al Penedès (aquest terme toponímic vol dir terra de castells) en forma de ràtzia a les terres de la plana penedesenca, compresa dins de la Marca Hispànica, i van ocasionar molts danys: “[...]van envair molts termes i van destruir moltes esglésies i, profanant els llocs sants, ocasionaren als cristians grans derrotes [...]”. Els musulmans van cremar els conreus que s’hi practicaven al Penedès i van arribar fins al Castell de Gelida amb la conseqüència de provocar la mort dels primers penedesencs: “[...]i després de matar moltes persones amb l’espasa[...]”, la captivitat d’alguns membres de la població, per la qual cosa, el territori penedesenc es va veure despoblat ja sigui pels morts, presos i el que van fugir direcció cap al nord dels Comtats; cosa igual va passar al Castell d’Olèrdola.
El document també parla sobre la concessió de franqueses i de seguretat a tota la gent que vulgui anar al Castell d’Olèrdola per a repoblar-lo i revifar-lo de les ràtzies sofertes i fetes pels musulmans, que en el document es torna a referir-los com a pagans, els signant del document on autoritzen franqueses per tal de facilitar la repoblació del castell són en Ramon Berenguer III com a Comte de Barcelona i on pertanyia el castell civilment; nobles propers al Comte; el bisbe Ramon Guillem; el veguer del Castell d’Olèrdola, en Jordà, nét de Mir Geribert; i els castlans del castell en Bertran Sunyer i Enric Folc, tal i com diu el document: “[...] per això el senyor Ramon Berenguer comte i marquès de Barcelona, envoltat per molts dels seus nobles amb el consell de Ramon, bisbe de Barcelona, Jordà, veguer del castell d’Olèrdola, Bertran Sunyer i Enric Folc [...]”.
També es posa de manifest la concessió feta per part dels signants del document on es concedeixen tres tipus de privilegis. S’hi concedeixen franqueses i seguretat a tots els homes que vulguin anar al Castell per a que es repobli, s’hi visqui i en cas de batalla, guerra o invasió que el defensin també. El document otorga franquesa a tothom que hi vagi i els hi diu que no hauran de pagar cap cens ni cap impost i que tindran llibertats, també es concedeix als repobladors que només hauran de fer la meitat de serveis que prestaven al Comte, al veguer i als castlans del Castell. Ramon Berenguer III fa una crida a tots els homes que viuen sota el territori del Monestir de Sant Cugat: “[...] també els altres homes que són de Sant Cugat [...]”, on el castell pertanyia eclesiàsticament i on al Cartulari de Sant Cugat en tenim esment, i a gent que estan sota altres patrons monàstics i d’altres nobles i senyors dels Comtats Catalans. El document exposa també que els habitants del castell olerdolenc es defensin mútuament. als mateixos habitants. Els nou vinguts estaran sota la jurisdicció dels castlans del castell i si han de ser jutjats ho hauran d’ésser per aquests: “[...] i si hagués algun litigi entre els homes de la Castlania i d’altres homes que no ho , que els seus senyors administrin justícia i cada senyor que jutgi els seus homes [...]”, és a dir, cada persona haurà de ser jutjada per cada senyor al qual pertany. Seguint, el document diu que s’ha de complir tot l’abans senyalat i expressa el Comte de Barcelona que els pobladors del castell podran vendre i dividir les cases i els terrenys sempre i quant es faci amb el consentiment del senyor del castell.
Per últim, el document expressa que en el territori comprès entre Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Vilallops, Mont-Rodon inclòs el castell (a la pàgina següent s’adjunta un mapa), el document expressa que hi hagi la pau i treva i que els homes que a cap habitant de la vegueria que hi visqui no pugin mai ésser detinguts.
La pau i treva esmentada en l’anterior paràgraf consistia en ser una institució on l’Església i la pagesia van unir-se per imposar dies de treves als nobles violents. La primera Assemblea de pau més antiga és la celebrada a Toluges el 1027 on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic i també es va prohibir que es lluités de l’hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns. Aquestes assembles de pau i treva derivarien en un futur a les corts.
En aquest document s’hi plasmà la voluntat de Ramon Berenguer III en establir privilegis per als que contribuïssin a la restauració i defensa del castell d’Olèrdola, necessari per a la defensa contra les invasions en forma de ràtzies per part dels àrabs que utilitzaven la via augusta. Aquest castell presenta un lloc estratègic magnífic, ja que des d’allà s’hi pot observar la plana del Penedès i per tant la via augusta que passava per aquest lloc.
Els privilegis es poden resumir en tres punts clars: 1r: pels homes que restaurin, habitin i defensin el castell, 2n: pels cavallers que visquessin allà i el defensin, i 3r: pels homes del districte d’Olèrdola. El document especifica els privilegis per a cada un d’aquest tres tipus, també es present una descripció del que havia succeït a la ràtzia.
La repoblació d’Olèrdola no va durar gaires anys més, ja que com a conseqüència de que la frontera baixava notablement al ser ocupada Tortosa al 1148, el castell va deixar de tenir aquest sentit de salvaguarda i, el 1191, el rei Alfons I va fer una donació a Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i a Vidià de Sa Rafeguera la vila de Vilafranca per tal de que fos habitada, encara que la fundació seria una mica anterior a la data del 1191, amb la fundació als voltants de la Torre Dela, a prop de la Strata Francisca.